Català

JACIMENT ARQUEOLÒGIC EL CASTELLOT DE BOLVIR

El jaciment arqueològic del Castellot de Bolvir es troba localitzat a l’extrem i zona més elevada de La Corona, una terrassa natural avançada de la plana cerdana que resta delimitada per uns forts pendents que fan que l’accés s’hagi de realitzar només per la visera meridional.

L’emplaçament té un domini visual del terç de ponent de la comarca, i sobretot de l’estret d’Isòvol, veritable pas natural d’entrada i sortida a la vall cerdana des de l’oest. Però a més, des del Castellot es té un control força eficaç de les antigues vies de comunicació. D’una banda, a la seva esquena hi ha el pas del camí ral, l’antiga strata ceretana i possible via romana, que comunicava Llívia amb les terres de l’Alt Urgell. I de l’altra, té el curs del Segre, veritable articulador del territori, a uns pocs centenars de metres.

Així, no ens ha d’estranyar que en aquelles etapes on les estratègies de control del territori eren molt importants, els habitants de les terres cerdanes hagin vist en el Castellot un indret privilegiat des del qual exercir la seva influència. Els estudis arqueològics han permès distingir tres fases d’ocupació: la ceretana (segles IV-III aC), l’iberoromana (segles II-I aC) i la medieval (segles X-XII).

Malauradament, les tres diferents poblacions es van establir en els mateixos espais. Això ha provocat que en diverses àrees del jaciment hi hagin solapades les tres fases, apareixent restes arqueològiques i arquitectòniques de cada moment. Ha estat tasca dels arqueòlegs saber interpretar convenientment cada un dels elements i així poder oferir un discurs lògic i coherent sobre el desenvolupament i l’evolució històrica d’aquest indret al llarg del temps. Fins a dia d’avui s’ha excavat tan sols entre un 20% i un 30% de la superfície total del jaciment. Per tant, les dades i interpretacions que s’ofereixen hauran de quedar millorades i contrastades a partir de la continuada recerca científica.

 

Punt 1. El sistema defensiu ceretà del Castellot

En el moment de construcció de l’oppidum ceretà, a la primera meitat de segle IV aC, ja es configurà el sistema defensiu del poblat. La fortificació se servia de diferents estructures com podien ser la muralla, el fossat o els murs d’escarpa, però també de l’abrupta topografia present en tres dels seus vessants. Tots aquests elements de defensa, presents d’altra banda en la majoria d’oppida ibèrics, serviren no només per articular la defensa i delimitar l’extensió de l’assentament, sinó també per dotar-lo d’un cert simbolisme com a element de representació i de prestigi davant d’altres comunitats i assentaments de menor entitat i dimensions. Aquest simbolisme també s’aconseguia amb la presència d’alguns elements de tipus ritual i ornamental col·locats fora muralla, com ho demostra un basament de columna ubicat a pocs metres de la torre.

La muralla, lleugerament arquejada en els extrems, estava feta amb grans blocs de pedra a la base, i d’altres de menors dimensions per sobre, tot relligat amb fang. Amb un gruix d’entre 1.5 i 1.7m, una llargada propera als 100 metres, i una alçada mínima de 4-5m, tancava la part més meridional i de més fàcil accés. El sistema es completaria amb una torre quadrangular ubicada a l’extrem de llevant, protegint l’entrada al poblat. Probablement en el seu coronament hi hauria hagut un pas de ronda que hauria permès la comunicació ràpida per tot el recinte.

El fossat, amb una amplada d’entre 8 i 10 metres i una fondària mínima de 2 metres, presentava uns perfils rectes en ”V”, i estava ubicat just davant del front de muralla, travessant la terrassa perpendicularment. Folrant la seva part interna hi hauria l’escarpa, un mur de contenció de terres que realçaria visualment el desnivell. Aquesta estructura podria arribar a assolir una mica més d’un metre d’alçada. Molt probablement, a la part de migdia, de pendents més suaus i planers, existiria un pont de fusta practicable que salvaria el vall i permetria l’accés vers l’interior del poblat, tot vorejant la muralla.

Exceptuant les grans reformes de la part central de la muralla de mitjans de segle II aC, aquest sistema defensiu es mostrà inalterable fins l’abandonament del poblat, al tercer quart de segle I aC, moment a partir del qual s’anaren enderrocant les construccions colmatant-se de forma natural el vall exterior.

 

Punt 2. L’entrada monumental.

A mitjans del segle II aC tot un seguit de reformes canviaren completament la fesonomia de l’antic assentament ceretà. Una d’aquestes, i tal vegada la més monumental, fou el canvi d’accés al poblat, amb la construcció d’una gran entrada fortificada situada a la part central de la muralla, que comportà que s’anul·lés l’antiga entrada lateral. L’obra suposà el desmuntatge d’algunes de les cases ceretanes i d’uns 25 metres lineals de muralla, i la construcció del nou accés, flanquejat per dues torres de planta quadrangular i un cos de guàrdia adossat a una d’elles. A part de defensar millor l’assentament, aquesta nova entrada esdevé l’expressió de la nova realitat política, militar i econòmica exercida per l’administració romana, multiplicant la càrrega representativa i simbòlica que ja tenia l’antic poblat. Tanmateix, en la mateixa porta monumental també s’hi observa la voluntat de cooperació i de sincretisme amb la cultura ceretana, amb rituals fundacionals que segueixen els patrons litúrgics propis del món ibèric.

Les noves estructures defensives es bastiren amb tècniques i materials de tradició local, utilitzant en gran mesura lloses de pissarra col·locades horitzontalment, i també alguns blocs de pedra i pedruscall, tot lligat amb terra i fang. Les construccions feren servir mesures de superfície basades en la pertica i els seus múltiples. La pertica o decempeda era una unitat de mesura romana que equivalia a 10 peus romans (29.6cm), i per tant de 2,96 m de longitud. La seva utilització generalitzada en la majoria de noves edificacions ens indica l’existència d’una planificació en les reformes seguint els criteris constructius romans.

L’accés consisteix en una obertura d’una pertica d’amplada amb la porta a doble batent col·locada a la part interna dels murs. Un cop a dins, un ampli corredor conduiria al centre del poblat. Just a la part interna de la porta, a la dreta, es construí un pou en semicercle segurament amb finalitats rituals, heretant la significació cultural que ja tenia l’entrada en la fase ceretana

Dues torres quadrangulars flanquegen l’entrada i sobresurten respecte el traçat de la muralla. Tenen una amplada interna d’una pertica (2,95 metres) i externa de dos perticae (5,9 metres), amb murs de mitja pertica de gruix (1,5 metres). Segurament la circulació es realitzaria en un nivell elevat, coincidint amb el pas de ronda de la muralla, i és probable que la seva alçada superés els 6 metres.

 

 

Punt 3. L’urbanisme ceretà.

L’oppidum ceretà ocupava una superfície d’uns 6000 m2, estant delimitat per la potent muralla meridional i per la topografia escarpada a la resta de vessants on els murs de la part posterior de les cases n’esdevindrien el límit efectiu. Les cases de l’interior estan constituïdes per dues estances: una avantsala i una habitació principal a la part posterior. S’ubiquen en bateria, adossades unes a les altres de manera arrenglerada..

Fins al moment s’han individualitzat 15 unitats domèstiques, totes elles de planta rectangular i ubicades al voral de l’assentament. Fent una progressió del nombre de cases en funció de la topografia de l’altiplà, tot situant-les radialment, es pot pensar amb l’existència d’una quarantena de cases. Si pensem que a cada unitat domèstica hi podien viure 4 o 5 membres, ens trobaríem amb una població estimada d’entre 150 i 200 habitants.

Les finques són força homogènies pel que fa a la seva estructuració, i no semblen detectar-se moltes variants constructives que denotin diferències de tipus social o econòmic entre elles, a pesar que les del barri meridional són un xic més grans que les de llevant. Un cas a part seria la casa de just al costat de l’entrada ceretana, formada per tres habitacions, on s’hi han trobat restes i materials que podrien estar relacionats amb cerimònies de tipus ritual.

Pel que fa a la part central, es configura com una gran plaça que articula l’anella de vivendes, i aquí hi trobaríem alguns elements de tipus comunitaris. La part de ponent estaria reservada a un gran sitjar per l’emmagatzematge de cereals, sobretot a partir del segle III aC. Però també cal pensar en la presència d’una cisterna d’aigua, de pous de captació, o de zones d’estabulat. Ara bé, també és cert que les grans dimensions de la plaça pública convida a pensar que en algun sector de la mateixa s’hi hauria creat una petita xarxa viària, amb petites illes de vivendes.

 

 

Punt 4. Els grans edificis iberoromans. L’Edifici II

A mitjans de segle II aC l’antic poblat ceretà va patir profunds canvis urbanístics, transformant-se en un centre de poder i control territorial, i evolucionant cap a un poblat fortificat de grans edificis. En alguns casos aquestes construccions tenien una funcionalitat ben específica, com l’Edifici III, de caràcter simbòlic-religiós, o l’Edifici IV, centrat en la producció metal·lúrgica; però en d’altres ocasions aquesta era més aviat de tipus residencial i productiva, com en el cas de l’Edifici II

Consisteix en un recinte allargassat de planta irregular, que en bona mesura aprofita les estructures de tres de les antigues cases ceretanes. Les noves parets construïdes són de 45cm de gruix i tenen una longitud equivalent a la pertica. L’Edifici ocupa una superfície total de 203 m2 i resta dividit en dos cossos.

  • El cos meridional: format per tres estances intercomunicades que mantindrien la mateixa superfície que en la fase anterior, sustentant cadascuna un pis superior. A la més ponentina és on hi hauria l’entrada a l’Edifici. Tots els sòls de circulació s’aconseguien a partir d’un llit de terra batuda, i les cobertes eren fetes mitjançant un embigat amb brancatge a sobre. En aquests espais s’hi desenvoluparien bàsicament funcions de tipus residencial i de suport a la producció.
  • El cos septentrional: consistia en un gran pati que ocupava una extensió de prop de 100m2. L’única compartimentació era una petita estança allargassada situada a llevant. Al seu costat existia una gran bassa retallada en el terreny. Estava delimitada en tres dels seus costats per altes parets de pedra que tan sols deixaven l’accés lliure per migdia. Aquesta era l’única part del pati que restaria coberta.
  • La bassa és un gran retall ovalat, de 4.5 per 3.5m, amb una fondària mínima de 5m. En el seu interior s’hi podria emmagatzemar aigua, neu o gel, tots ells recursos naturals ben abundants a les terres cerdanes. La neu i el glaç, a banda de ser una reserva d’aigua, eren elements molt apreciats pel seu efecte conservador d’aliments, però també en les altes esferes socials, ja que és ben conegut el gust de la societat romana per les begudes fredes. L’extracció del contingut es realitzaria a partir d’un sistema de grues i politges, el contrapès de les quals molt probablement estava ubicat a la zona central del pati.

 

Punt 5. El Taller Metal·lúrgic

Es tracta de l’Edifici IV, i consisteix en un cos exempt ubicat a la part central del poblat, desplaçat lleugerament vers ponent. Es va construir totalment de nova planta, sense tenir present les estructures anteriors. Les parets presenten gruixos d’entre 50 i 60 centímetres i i en aquest cas no sembla que el sòcol de pedra fos gaire elevat, el que fa suposar que a partir d’un cert nivell els murs foren recrescuts amb arquitectura de terra.

Tot i que la part més septentrional està força arrasada, semblaria que l’edifici hauria tingut una planta quadrangular de 12,5 metres de costat (155m2). El recinte quedava dividit en dues parts. La septentrional, molt més arrasada, de la qual en desconeixem la seva distribució i característiques. I la meridional, en la que s’observen tres habitacions intercomunicades entre elles per unes obertures de 1,15 metres d’amplada. L’estança oriental té una estructura més quadrangular, mentre que les altres dues responen a una planta del tot rectangular de 6,4 per 3.2m. En les tres estances existien respectives llars de foc localitzades en una posició centrada, fetes amb solera d’argila i dos d’elles amb una decoració perimetral consistent en dos ranures d’un centímetre de gruix. A banda també es localitzen diversos fornets de reducció.

L’estança situada més a ponent seria on es faria la combustió i la reducció dels metalls, i per aquest motiu molt probablement es trobaria a l’aire lliure o semicoberta. Les altres dues esdevindrien sales d’estoc o d’obrador, amb la presència de punts de suport a la de més a llevant que indicarien l’existència d’un trespols o d’algun tipus de mobiliari intern: postades, prestatgeries, taules, etc.  Les escòries i eines de ferro, pedres d’atzurita (un mineral amb un alt component de coure) i utensilis de bronze, o colades de plom mostren el treball d’aquests elements. Però també s’ha determinat, gràcies a l’anàlisi de les terres residuals, el tractament del llautó, una aleació novadora a partir d’inicis del s. I aC, i l’existència de la metal·lúrgia de la plata i l’or. Aquesta activitat orfebre ve refermada també per la troballa d’una arracada d’or a l’Edifici II, la presència d’activitat minera d’aquest metall preciós en els dipòsits al·luvials miocènics de les valls cerdanes, i per la recuperació en gresols de restes de cinabri, un mineral necessari per amalgamar l’or, utilitzat per daurar productes a l’antiguitat, i molt probablement comerciat des de les mines d’Almadén (Ciudad Real)

 

Punt 6. El cos de guàrdia

L’altre element que complementava la fortificació de l’entrada era el cos de guàrdia. També anomenat phulacteria, armora, casamata, bastió,… estava adossat a la torre de ponent. Es construí en el marc de les obres de l’entrada, i en aquest cas s’hagueren de desmuntar parcialment dues antigues cases ceretanes on hi havia uns telers d’elaboració de teixits.

La seva construcció segueix la mateixa tècnica constructiva que les torres de l’entrada, és a dir, l’utilització de molta llosa de pissarra col·locada horitzontalment, en aquest cas alternant-se amb blocs de pedra. El lligam continua sent una barreja de terra, fang i pedra menuda.

Es tracta d’un cos rectangular que també segueix el patró de la pertica, doncs presenta una llargada interna de 8.8m (3 perticae), i estava dividit en dues habitacions simètriques. Pel nord les habitacions queden tancades per un envà on hi hauria hagut la porta d’accés.

Aquest tipus de recintes tenien un caràcter eminentment defensiu, però també servien per donar aixopluc als soldats, i per emmagatzemar armament o queviures. Cal pensar que l’accés a les plantes superiors es realitzaria a partir d’escales mòbils, i és probable que el cos de guàrdia també superés els 5-6m d’alçada


Punt 7. El camp de sitges

Durant la fase ceretana del jaciment, a la part occidental de l’espai públic central s’hi ubicà un sitjar o camp de sitges, o sigui, un lloc massiu d’emmagatzematge.

Durant el segle IV aC encara no existia el sitjar, i les sitges s’ubiquen a l’interior de les cases. En aquest moment presenten uns secció cilíndrica de 1,5-1,8m de diàmetre i finalitzen en una fondària de 1,2-1,3m, amb una capacitat mitjana d’uns 2 m3. A partir de la segona meitat de segle III aC es comencen a ubicar a l’exterior de les finques, i són un xic més grans, aconseguint unes fondàries de 1,7-1,9m, i unes capacitats de fins a 3m3. I durant la primera meitat de segle II aC les sitges definitivament es concentren en un sol espai. Ara aconseguiran uns diàmetres de 2m i una fondària de 2,7-3m, conformant uns volums de 4-5m3.

Curiosament una gran part de sitges es varen amortitzar amb les reformes de mitjans de segle II aC. Així és probable que en la fase republicana l’estoc de gra es realitzés en magatzems específics, o bé que es concentrés en algun altre assentament especialitzat a tal efecte.

Una sitja és un dipòsit excavat al subsòl natural, de boca circular i perfil més o menys globular, que servia per emmagatzemar productes, bàsicament cereals.. Un cop plena es tapava el bocatge, ja fos amb una gran llosa de pedra, el cobertí, o amb un simple llit de terra i palla. Després que es consumís el poc oxigen que havia quedat a l’interior, la humitat i temperatura constant de la cavitat n’asseguraven la conservació del producte evitant que aquest germinés.

L’emmagatzematge de productes agrícoles a gran escala responia a la voluntat de guardar llavors per sembrar l’any següent, a una preocupació per tenir reserves alimentàries davant de possibles males collites, i/o a la simple acumulació dels excedents per comercialitzar-los.

 

Punt 8. La casa ceretana (segles IV-III aC)

S’ha pogut identificar dos tipus de finques ceretanes a partir de la grandària. Les cases que s’adossen a la muralla meridional són de majors dimensions, amb unes superfícies que estarien entre els 65 i els 75m2, mentre que les de llevant oscil·larien entre 40 i 50m2. En molts casos s’observa una clara proporció de 1:2 en la construcció, amb una llargada dos vegades més gran que l’amplada. O també una relació de 1:√2. Ambdós patrons mètrics ben propis del món ibèric.

Totes les cases estaven composades per dues estances, una al davant de l’altra. El primer espai correspondria a una avantsala i probablement restaria a l’aire lliure o semicoberta a partir de porxats. Presenta una superfície quadrangular d’entre 30 i 40m2 (una quinzena a la zona de llevant) i es tractaria d’un pati polifuncional, on s’hi desenvoluparien tasques de cuinat i d’emmagatzematge, sense descartar uns usos de caire més artesanal o d’estabulat del bestiar menut. La segona estança, adossada a la muralla, esdevenia la sala d’habitació. Era de planta rectangular i tenia una superfície mitjana d’uns 30m2 (20m2 per les de llevant), estant compartimentada en uns pocs casos. És en aquesta estança on s’organitza la vida domèstica i familiar, essent la sala de repòs, de cuina i consum d’aliments, i també on es desenvolupen algunes activitats de tipus econòmic com el filat, el teixit, la mòlta o l’estoc d’aliments. La llar de foc esdevenia l’element principal de l’estança. Es podia situar a qualsevol indret i servia per donar llum i calor, i per cuinar els aliments. També es feia servir en certes litúrgies i rituals de tipus familiar o col∙lectiu.

Els murs estaven fets amb un sòcol de blocs de pedra i un recreixement de tàpia. Les portes, ubicades al lateral de la façana, consisteixen en unes obertures d’entre 1 i 1.3m d’amplada amb una solera de petites lloses de pissarra. El sostre estaria fet amb un embigat de fusta, brancatge i una capa de terra premsada per impermeabilitzar‐lo, essent probable que fos una estructura amb pendents pronunciats. Un sistema de suports de fusta uniformement distribuïts pel perímetre de la sala ajudaven a sustentar el sostre, el trespols i el petit mobiliari. Pel que fa al nivell d’ús, s’elaborava amb una simple capa de terra premsada.

 

 

Punt 9. Les tipologies constructives

Les diferents fases d’ocupació del Castellot, amb les seves precisions de tipus cronològic, s’han pogut determinar seguint la metodologia d’excavació arqueològica i de l’anàlisi i estudi exhaustiu dels materials que es recuperen i documenten

D’aquesta manera, en cada fase d’ocupació se segueixen unes tècniques constructives que no sempre coincideixen amb les precedents i/o posteriors. Així, i pel que fa a la construcció de murs, s’observa com en cada període històric (ceretà, iberorromà i medieval) van ser bastits seguint una tècnica diferent. A pesar que sempre són fets amb argamassa de terra i pedruscall, amb un revestiments exterior d’argila, en cada moment presenten unes característiques particulars que ens permeten distingir-los ràpidament

-Els murs Ceretans (segles IV-III aC). Són fets a partir d’un doble parament de blocs de pedra calcària de format mitjà, i l’interior farcit amb una barreja de petits còdols i terra. Les parets de les cases acostumen a tenir uns gruixos d’entre 75 i 85cm, excepte els envans, de només 45cm. Per contra, les parets de fortificació tenen uns gruixos d’entre 1.5-1.7m

-Els murs Republicans (segles II–I aC). Presenten molta més llosa de pissarra en la seva composició. Les parets de les cases tenen un gruix d’entre 45 i 60cm i són fets a partir d’una barreja de blocs de pedra i lloses. Tanmateix, les parets de fortificació, com són les torres o el cos de guàrdia, presenten un doble parament fet majoritàriament amb lloses de pissarra col·locades horitzontalment i lligades amb fang amb un farcit de còdols, llosetes i terra a l’interior. Els gruixos oscil·len entre els 1.2 i els 1.5m

-Els murs Medievals (segles X-XII). Són fets a partir d’una primera base de grans blocs de pedra a sobre de la qual s’hi disposa un doble parament en opus spicatum, una tècnica consistent en la disposició en filades de blocs de pedra col·locats en sec i a cantell, lleugerament inclinats i de forma successiva. Les filades van alternant l’orientació dels blocs, de tal manera que visualment recorda la imatge d’una espiga o d’una espina de peix. En aquest cas s’utilitzen blocs de pedra allargassats de format mitjà, combinats amb lloses de pissarra. L’interior també és reblert amb pedruscall i terra.

 

Punt 10. La torre medieval

En època medieval el poblat disposava d’una muralla perimetral que la defensava. Així mateix, la fortificació de l’assentament es complementava amb la presència d’una torre-talaia situada a la cantonada sudoccidental. El cos es construí a partir d’uns potents parets, de més d’un metre de gruix, realitzades amb la tècnica de l’opus spicatum.

Es tracta d’una estructura de planta quadrangular de 6.3 per 6.1m (39m2). Un dels accessos s’ubicava a la planta baixa, travessant la façana oriental per una porta de 1.3m d’amplada, que disposava d’un marxapeu de lloses de pedra, i que menava a una habitació sense compartimentacions.

De totes maneres, és probable que aquesta no fos l’única porta existent. De ben segur que estava comunicada amb la muralla i per tant, existiria una entrada a l’alçada del pas de ronda que donaria a una planta més elevada. Una escala mòbil possibilitaria el trànsit intern entre plantes.

Hem d’entendre la ubicació angular de la torre a partir de la seva funcionalitat, i és per aquest motiu que l’anomenem torre-talaia. Des del capdamunt de la torre, a més de 5-6m d’alçada, s’hauria visualitzat i controlat tot el terç de ponent de la comarca.

 

Punt 11. L’urbanisme medieval

El vilatge medieval ocupava una superfície un xic inferior que en època antiga, ara només de 5400m2, i estava delimitat per una muralla perimetral que el clausurava. Desconeixem on era l’entrada però és molt probable que se situés en algun punt de la traçada meridional, tal vegada a costat de la torre.

Cal destacar que la planificació i execució del cinturó defensiu, i dels elements de referència en la configuració del poblat (torre, canalitzacions,…), es realitzaren de manera unitària. Altra qüestió és la urbanització de l’interior, en la que s’observen estructures més antigues que d’altres. Fins al moment s’han identificat 13 cases d’habitació. Fent una projecció pel total de la superfície, es podria pensar en una població d’unes 30 o 40 cases que albergarien entre 100 i 200 habitants

Moltes de les cases estudiades també s’ubiquen radialment adossades a la muralla, però no uniformement, ja que alguns espais a tocar del llenç estan sense urbanitzar. Pel que fa a la part central, l’ocupació de l’espai no sembla respondre a un urbanisme planificat. Així, les cases, de diferent grandària, queden disseminades sovint de forma individual. Tanmateix, el fet de seguir una mateixa orientació fa que en algun cas es formin vials i façanes. També a la part central es poden trobar altres edificacions que no responen a l’àmbit familiar, sinó més aviat a l’esfera de la comunitat, com podrien ser els estables. I tot i que no és descartable la presència d’una petita capella, cal pensar que l’església de Santa Cecília, documentada des del 925, es trobaria a l’exterior del poblat

Un exemple d’aquest microurbanisme el tenim a la zona de ponent, amb la presència d’una casa complexa de quatre habitacions a redós de la muralla, i tota una sèrie de cases disperses a la part central, que semblen voler configurar vials de circulació.

 

Punt 12. Les cases medievals

En el vilatge medieval podem trobar vivendes d’una sola habitació, de dues, o fins i tot de quatre habitacions.

Les vivendes d’una sola habitació òbviament presentaven una clara multifuncionalitat esdevenint el lloc de totes les activitats domèstiques: repòs, cuina, elaboració preparació i consum dels àpats,… Presenten unes dimensions d’entre 15 i 30m2.

Les cases de dues habitacions tenien una primera estança, potser descoberta, on es podrien emmagatzemar eines o bestiar menut. A la part posterior hi hauria la sala principal, on es desenvoluparies les tasques més familiars i domèstiques. Presenten una superfície d’entre els 45 i els 95m2.

En el cas de les vivendes més complexes, de quatre habitacions, són recintes de més de 100m2, els quals s’organitzen ortogonalment. Normalment l’accés consisteix en un gran portal amb porxat exterior. Pel que fa a l’interior ja s’observen detalls de la separació d’activitats per cèl·lules: habitacions de cuina, habitacions de menjar i repòs, espai per guardar eines i de rebuda,… És evident que es tracta d’edificis singulars dins del vilatge, i les persones que hi habitaven tindrien un rol d’una certa rellevància dins la comunitat, tal vegada milites.

Sigui com sigui, les finques sempre foren realitzades de la mateixa manera. Les habitacions són de planta rectangular amb unes amplades d’entre 3 i 5m. Les parets eren fetes amb la tècnica de l’opus spicatum. El sòcol de pedra era força elevat, podent superar els dos metres d’alçada, i just a sobre encara existia un recreixement amb tàpia, conformant una alçada total a l’entorn dels tres metres. La porta no té una ubicació específica, essent una obertura d’amplada variable. Estava emmarcada per uns brancals de pedra i tenia una solera de lloses de pissarra. La coberta, de pendents pronunciats, estaria feta amb un embigat de fusta i recobriment vegetal, fixat amb lloses de pedra per sobre. Pel que fa al mobiliari de l’interior, l’element més important era la llar de foc, realitzada amb una caixa de lloses i ubicada en una cantonada. Però també es poden trobar altres estructures com bancs correguts, brasers per escalfar, petits armaris encastats a les parets o estructures de cuina i obrador.

 

 

Punt 13. La muralla medieval

El poblat medieval del Castellot resta encerclat per una muralla perimetral que la defensa i delimita. Presenta un gruix d’entre 1.2 i 1.3m i està feta amb el doble parament d’opus spicatum típic d’aquest període. Tot i que només es conserva un màxim de 1.5m d’alçada, és probable que l’altura original de la muralla pogués aconseguir els 5m. Al capdamunt, un pas de ronda possibilitaria la comunicació ràpida en circumval·lació.

La muralla fou traçada ex novo, sense tenir presents les estructures antigues, excepte a la part frontal de l’assentament, on es va aprofitar els fonaments de l’antiga muralla ceretana per fonamentar la nova.

Segurament és a l’assentament defensat per aquestes potents muralles al que es refereix la documentació de l’any 1035, en la que en parlar dels diferents castells cerdans, es menciona també el del Puig de Bolvir.

L’accés a l’emplaçament des de l’strata ceretana, ubicada, si fa o no fa, a l’actual carretera N-260, es feia pels laterals a partir de pistes empedrades que remuntaven el pendent de la Corona. Una d’elles encara és visible a l’esplanada oriental, feta amb blocs de pedra que aterrassant lleugerament la topografia, i amb una amplada d’entre 1.6 i 1.9m.